Som capaces d’acollir a milions de turistes cada any i en canvi som incapaces d’acollir a desenes de milers de persones refugiades que fugen de la mort i la guerra. Per què?. És fonamental ressaltar el component social de la violència, i en el cas que ens ocupa, el de la violència de la desigualtat. Podria definir-se l’alterofòbia com el menyspreu als “altres”. Existeixen diferents fòbies relacionades amb les migracions i l’alteritat, en les que el menyspreu (odi), pot definir-se en funció de: la raça (racisme), l’origen (xenofòbia), la pobresa (aporofòbia), o la classe social (proletofòbia).
Actualment, les relacions de violència es basen en els discursos de la por i de l’odi. Discursos que s’articulen a través de dispositius de control i exclusió social, reforçats mitjançant campanyes de “pànic moral” destinades a crear fantasmes, a assenyalar els diables populars destinats a convertir-se en els nous “caps de turc” de la nostra època, sobre els que recauen, amb força, totes les contradiccions i la deshumanització de l’actual classisme internacional. Un cop posat en marxa l’engranatge de la desigualtat, ja tenim el terreny a punt per a l’exercici de la violència, amb tot el seu pes, sobre aquelles persones i col·lectius més vulnerables, que en comptes de trobar protecció, queden a la deriva d’una realitat dicotòmica: aquella que les hipervisibilitza i castiga, o bé aquella que les invisibilitza a través de la indiferència. Centrant-nos en la violència de la desigualtat a les societats “d’acollida” destaquen les aportacions de Bréville (2015) i Feixa (2006, 2015, 2016).
Como es demana Bréville (2015) en el seu article “Xenofòbia o proletofòbia?”: es discrimina a les persones negres o àrabs pel color de la seva pell o per ser pobres?, pesa més el criteri ètnic o el de classe social en l’exclusió d’aquestes persones?. Per donar desposta a aquestes preguntes fa servir l’estudi de dos sociòlegs que, entre 2007 i 2008, analitzen un total de 525 “controls per trets racials o de perfil ètnic” que els porten a constatar que les persones que eren identificats com a “negres” o “àrabs” tenien entre 6 i 8 vegades més probabilitats de ser detingudes per realitzar el control que les persones blanques. Però a més a més, en les seves observacions hi va aparèixer una variable encara més determinant: la vestimenta. Aquelles persones amb una “estètica juvenil hip hop” tenien 11,4 vegades més risc a ser controlades que aquelles que es vestien amb un “look urbà” o “informal”. És a dir, qualsevol persona jove blanca amb "look hip hop" ( utilitzat pel conjunt de la joventut popular de la perifèria de París) estava més exposada a la repressió policial que, per exemple, una persona “negra” amb vestit i corbata.
A conclusions similars vam arribar amb la nostra investigació sobre joves “llatins” a Barcelona (Feixa et al 2006). Arrel de l’assassinat de l’adolescent Ronny Tapias, al 2003, emergeix el “descobriment mediàtic” del fenomen de les “bandes llatines” que va despertar una onada de “pànic moral”, va condicionar tota la nostra investigació , i no s’ha acabat des d’aleshores. Aquest procés va culminar amb la Reforma de la Llei reguladora de la responsabilitat penal del menor (LORPM) 5/2000, la Llei Orgànica 8/2006. Amb aquesta reforma, l’alarma social i la inseguretat ciutadana es converteixen en fonaments del sistema, donat que es penalitza, el fet de pertànyer a “banda” (article 9) de forma explícita i independentment del delicte comès. Aquesta reforma es crea amb l’objectiu de castigar les “bandes llatines” (encara que no s’especifiqui amb aquest terme perquè seria inconstitucional fer-ho), i per això recau, de forma violenta, sobre aquelles persones joves d’origen llatinoamericà que van arribar mitjançant processos de reagrupació familiar a Espanya, i fan servir una estètica “hip hop”. Com senyala Feixa (2016: 27) “Las bandas latinas – como construcción mediática y realidad social- han sido uno de los factores que han contribuido a agravar la estigmatización de la comunidad latina en general, y de los jóvenes en particular”.
Aquests estudis, entre d’altres, demostren que la joventut amb origen en la migració es troba sobre representada en l’imaginari popular mitjançant una estètica “hip hop”. Amb això, la discriminació racial reforça i s’afegeix a les desigualtats socials, convertint-les en “problemes” indissociables. És per això que resulta fonamental ressaltar el component social de la desigualtat. Posar l’accent en la discriminació racial o en les desigualtats socials es converteix tant en una elecció política, com en una elecció estratègica, a l’hora d’incidir i profunditzar en les fractures de la nostra societat.
Roser Nin Blanco participarà com a ponent al II Congrés de Serveis Socials. És Educadora Social i Doctora en Antropologia. Fa més de 16 anys que treballa com a educadora social. Ha treballat com a docent a la UdL i la UOC. S’inicia en la investigació social amb C. Feixa, amb el que ha col·laborat en tres investigacions etnogràfiques. Les seves principals línies de recerca són: joventut, migracions i exclusió social des de la interseccionalitat. Ha participat en diferents publicacions col.lectives entre les que destaquen: Tejiendo vínculos con jóvenes migrados (2014); Jóvenes inmigrados en Lleida-Cataluña, España: transiciones escolares y laborales en un contexto de crisis (2013); i Jóvenes latinos y políticas de juventud (2006).
