Entrevista publicada a directa.cat el 4 d'octubre de 2016
<< Llobes Col·lectiu Feminista és una assemblea nascuda a Vilallonga (comarca de la Safor) farà aproximadament tres anys. Hem entrevistat dues de les seues membres, Raquel Moratal i Adriana Rosselló, per tal de parlar de la seua experiència com a agrupació no mixta, del paper que li pertoca a l'home en la lluita feminista i dels distints fronts que actualment té oberts el col·lectiu.
Què us va impulsar a crear el vostre col·lectiu?
Raquel Moratal: Feia temps que notàvem que en diferents jornades organitzades a la comarca, les dones eren qui més s'encarregaven de la seua preparació. En una d'aquestes, estant unes quantes de nosaltres juntes, va sorgir la idea d'agrupar-nos per tal de parlar d'assumptes i problemàtiques que ens afecten. A partir d'eixe moment vam començar a fer reunions per a tractat el tema del feminisme.
Des d’un principi vau decidir constituir-vos com a assemblea no mixta. Què us va fer prendre aquesta decisió?
Adriana Rosselló: Vam notar que des d'un primer moment ens podíem expressar tranquil·lament i respectant-nos els torns de paraula, cosa que moltes voltes no passa en altres llocs en què, d'una manera inconscient però totalment normalitzada, et notes discriminada. R. M. Homes i dones estan en posicions socials diferents i, per això, pot ser molt beneficiós que de vegades es treballe la desigualtat de gènere d'una manera separada.
Què cregueu que us ha aportat el fet de ser una assemblea no mixta?
R. M. Sobretot, crear uns lligams molt més sòlids entre nosaltres. Algunes voltes hem obert la possibilitat de fer-la mixta, però sempre ho hem descartat perquè ens hem reforçat tant entre nosaltres i ens entenem tant, que no volem trencar eixe llaç tan fort que s'ha construït.
Quines reaccions vau veure que suscitava això pel que fa als companys de militància, amics, parelles...?
R. M. Al principi, molts d'ells sentien curiositat i ganes de clavar-se dins. No es podia estar fent res sense que se n'assabentaren, sense que per una vegada la seua paraula no estiguera. Era com un poc d'enuig, en el sentit de: "I nosaltres què, també ens ho hem de treballar? No se suposa que voleu la igualtat?" Sempre volien estar. Al cap d'un temps, ja va haver-hi un poc més d'acceptació. "Intentarem fer-ho pel nostre costat i després si això ja ens ajuntem..." Però tampoc ha passat massa. A. R. Sí. Al principi, moltes discussions, posar en dubte qualsevol plantejament o iniciativa que anomenaves, haver de donar explicacions per tot, etc. Després, a poc a poc, ha anat assimilant-se, encara que no sé si és per no sentir-nos parlar més [Riuen].
Quins fronts heu tractat més assíduament al llarg de la vostra existència?
R. M. Doncs enguany ens hem ocupat sobretot de la violència masclista, però al llarg del nostre recorregut hem tocat prou la qüestió del treball domèstic, el llenguatge sexista, etc. Principalment, al que ens hem dedicat és a empoderar-nos nosaltres mateixa. A. R. Allò que ens caracteritza és que intentem cuidar-nos a totes prou. La descàrrega psicològica que experimentem quan tenim una assemblea és el millor que ens passa, perquè quan ja estem fartes de reivindicar per tot arreu allò que ens afecta, intentem fer alguna cosa que ens motiva i reconforta a nosaltres mateixa.
Heu fet sobretot campanyes dirigides a visibilitzar mitjançant l’estètica o la imatge assumptes com la situació de les mestresses de casa, no?
R. M. Sí, això va ser en la campanya de Vaga de Totes, a la qual ens vam sumar i vam realitzar dues o tres eixides al carrer reivindicant el treball no assalariat. A. R. Enguany, com déiem, ho hem enfocat més cap a la violència masclista, realitzant actes en els quals, vestides de negre, escenificàvem les dones mortes al llarg de l'any a mans de les seues parelles. En aquest sentit també, vestides de metgesses vam repartir la Feministina, una pastilla contra la violència masclista que portava incorporat un prospecte on detallàvem tot un seguit de violències contra les dones.
Quin paper cregueu que li correspon adoptar a l'home en la lluita feminista?
A. R. Pense que tenen un paper importantíssim, tant com el de les dones. Per a ells, el fet de treballar-s'ho suposa un alliberament, en comprovar que poden tindre companyes, trencant així amb la relació binària de "dones i homes". En aquest sentit, s'ho han de treballar ells mateixos pel bé de la societat en el seu conjunt. R. M. Jo personalment, crec que el paper de l'home s'ha d'encarar cap a l'acompanyament que ha dit Adriana. A banda d'això, també és necessari que conega els privilegis que té des del moment de nàixer i renunciar a ells. Tots i totes juguem un paper molt important, perquè l'objectiu del feminisme és ser iguals i perquè això tinga lloc ells han de fer un pas enrere i nosaltres un endavant.
Les actituds masclistes són rebutjables en tots els sectors de la societat, però preocupen especialment quan tenen lloc dins de moviments socials que lluiten per acabar amb eixos comportaments. Heu tingut experiències d’aquest tipus?
R. M. Sí, n'hem viscut i és molt difícil, molt frustrant, perquè moltes vegades no saps què fer. Et trobes en un centre social obert a tothom, però on no es toleren actituds masclistes, xenòfobes, etc. però dius: "Què faig, com afrontem això? Li ho fem entendre a l'agressor de bones maneres o adoptem una postura més agressiva?"
Cal ressaltar que quan es donen aquest tipus d'actituds som nosaltres, com a assemblea no mixta, qui ens donem suport i ens interessem per la situació, ja que moltes vegades pareix que siguem les úniques que ens n'adonem. Els homes, per contra, tendeixen a restar-li rellevància, bé justificant-ho o bé llevant-li responsabilitat a l'agressor. Només som les dones qui realment li donem la transcendència que eixos actes mereixen, per això pense que és important que el col·lectiu tinga clar quines són les actituds que no es poden tolerar.
A. R. Sí, et trobes en eixes situacions i no és agradable. Fins i tot, els mateixos companys, perquè estan sotmesos al sistema patriarcal i potser ho fan de manera inconscient, però majoritàriament et tallen al parlar, no et deixen acabar les teues intervencions, etc. La veritat és que hi ha gent que no canvia el xip quan està a un centre social i segueix tractant-te de manera diferent pel simple fet de ser dona.
El vostre és un col·lectiu que es troba en un entorn rural. Quines particularitats trobeu respecte a altres agrupacions situades en contextos més urbans?
A. R. Una diferència clara que he percebut, a banda del nombre de gent que hi puga haver, rau en el fet de treballar que localitats menudes et dóna l'oportunitat de tindre un major contacte amb la realitat més propera. Això ens va facilitar dur a terme iniciatives com el xicotet documental "El treball invisible en 10 preguntes", en el qual exposàvem l'experiència de vuit dones de la comarca al voltant dels seus usos del temps i les tasques de la llar. Potser a una ciutat ens hauria costat més dur endavant un projecte com eixe.
Quin paper li atribuïu a les institucions en la lluita per la igualtat de gènere?
A. R. Deixant de banda la poca confiança que li tinc a les institucions i que pense que açò és més una tasca de formació cívica, no podem negar la importància que aquestes juguen hui en dia. Per tant, és important que la pràctica i els valors feministes formen part d'elles i els impulsen, al mateix temps que facen una anàlisi d'elles mateixes: càrrecs de poder, rols que es promouen, etcètera. Des dels municipis sí que és una feina a abordar, tenint en compte la realitat de cada lloc fruit d'una bona anàlisi del context sobre el qual es treballa.
Quina influència cregueu que ha provocat la vostra existència en el vostre entorn més immediat?
R. M. Doncs hi ha de tot. Alguna gent, quan fem accions al carrer, ens les retrau, però molta altra ens dóna les gràcies perquè han tingut dones properes que han patit violència domèstica o s'hi senten identificades pel que siga i això ens dóna molta força per a continuar.
Quin balanç feu de la vostra existència com a grup fins ara?
R. M. Molt positiu. Sobretot perquè, en l'àmbit personal, ens ha canviat molts aspectes, enriquint-nos i enfortint-nos moltíssim i fent-nos adquirir una perspectiva que d'una altra manera no sé si la tindríem. Tenim molta sort de tindre aquestes companyes. A. R. Ens reconforta saber que no estem soles i que el que li passa a una ho patim totes. Aquesta és la mena de teràpia que ens suposa el fet mateix d'existir. >>
