Confèrencia inaugural a càrrec de:
Dr. Antonio Andrés Pueyo. Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Director del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB. Director del Màster de Psicologia Forense i Criminal UB/IL3.
Resum/Abstract
Entre els problemes “nous” que afecten de manera rellevant a les societats modernes i globalitzades hi ha la violència. La violència, especialment la interpersonal, havia estat tradicionalment relacionada amb la criminalitat, la marginalitat i la malaltia mental.
De la seva eliminació i control se n’ocupaven la justícia, la policia i la psiquiatria. Des de fa unes dècades el problema amb la violència sembla haver superat els límits del món criminal i haver-se generalitzat en la vida quotidiana. Trobem “violències” a les escoles i a les empreses, a les famílies i a les parelles, en el lleure i pràcticament a tot arreu.
Analitzarem els límits, extensions i la realitat del que tenen en comú totes aquestes violències i la seva prospectiva futura.
Paraules claus:
Violència interpersonal, crim, delicte, lliure albir, responsabilitat penal, risc i prevenció
La idea central es descriure com, la violència – sobre tot interpersonal - que havia estat tradicionalment un “territori professional” de la justícia (policia, jutges, advocats, presons, forenses....) s’ha convertit en un problema per a tots els agents socials: serveis socials, educació, sanitaris, etc.. i, justament quant aquesta violència ha disminuït de forma notable al llarg dels darrers segles i decennis (especialment allà a on tenim informació vàlida).
Aquest es un primer punt: que passa amb la violència a nivell “epidemiològic”.
La extensió de professionals que atenen la demanda social de “reduir i eliminar la violència” es tant gran com els serveis del estat implicats i això ha provocat dos temes de importància de cara a la prevenció:
Quines son les causes de la violència?
Com reduir-la?
Com es natural cada professional (format en una matriu conceptual diferent – el juristes, la llei, els treballadors socials, la sociologia, etc...- proposen estratègies de solució del problema diferents, perquè donen explicacions diferents
Quina es la mes adequada, mes vàlida...?
Es millor el càstig, l’educació, la revolució, etc?
El tercer punt que voldria comentar es: mentre es posen d’acord les teories i les explicacions (moltes vegades utòpiques, falses o simplement insuficients...) els professionals que s’enfronten als problemes de violència dins les llars, contra les dones, entre joves, etc... Com han d’actuar? Perquè s’han de guiar? Com s’han de coordinar (pensem en un tema de violència filio-parental – tant d’actualitat – s’ha de començar avisant a la policia o anar al Hospital en cerca d’un sanitari – i qui es qui marca aquestes formes d’actuar professionals....
