Volem apropar-vos aquí una mirada, no tant a la violència a les institucions (i les manifestacions de maltractament o abús que es donen dins de les institucions), com al contingut de violència implícita que el fet institucional comporta.
Des de la aparició de l’acció social, en sentit modern, com a responsabilitat pública de les administracions i dels governs que Lluís Vives planteja en el inicis del segle XVI (“De subventione pauperum”), el debat sobre si el que s’havia d’oferir eren institucions o prestacions individuals ha estat sempre obert. En el segle XVI, en el nostre país Domingo de Soto y Juan de Robles van protagonitzar una de les seves primeres manifestacions. En els finals del XVIII i inicis del XIX, el debat sobre les lleis de pobres a Anglaterra i el sistema d’ajuts individuals coneguts com a Speenhamland, en va ser una altra. A hores d’ara, tornem a sentir com torna aquest debat amb plantejaments relacionats amb la Renda Básica, o les prestacions o complements per arribar a una vida digna donades les impossibilitats d’arribar a desenvolupar una vida digna que els salaris actuals d’una gran part de la població. Aquest model, molt semblant al de Speenhamland, es mou dins d’un paradigma ultraliberal (de caire utilitarista), que posa el mercat per sobre de les persones i la política.
En aquest procés històric, hi ha hagut així diferents moments i usos del sentit i la funció de les institucions. Foucault va mostrar-nos amb la seva anàlisi Biopolítica com en alguns moments dels finals de l’edat moderna (segles XVII i XVIII) aquestes van acomplir, des del tancament generalitzat de totes les persones que eren diverses i molestaven (pobres, nens i nenes, boixos, malalts, vells, prostitutes etc...), una funció coercitiva i de control social de gran abast i al servei de la domesticació dels cossos de les persones. I el contingut de violència, no tan sols simbòlica sinó pràctica, de les institucions va arribar allí al màxim de la seva expressió.
Aquesta perversió es va mitigar al llarg del segle XIX amb la incorporació de l’educació, entre d’altres ciències socials, com a eina auxiliar i vàrem assistir-hi a la creació de multitud d’institucions més especialitzades. Però també en aquestes institucions, més humanitzades, es van observar diferents tipus de conseqüències no desitjades. Tot això va provocar un moviment que alguns autors anomenen de “Normalització” (Ferran Casas), que intentava reduir al màxim el tamany de les institucions i millorar la qualitat de la vida quotidiana de les persones que en elles resideixen oferint respostes el més similars a les de a vida familiar. La normalització social parteix de propostes provinents del camp de la sociologia i de la psicologia social i actua conjuntament als conceptes o principis de sectorització, d’integració i d’individualització, que defensen que la millor resposta és aquella que es dóna en el mateix espai social on es manifesta la situació de risc, des de la integració en els recursos normals i amb atenció individual a la diversitat de cada persona. La normalització va presentar una articulació específica relacionada amb la ‘desinstitucionalització’, en el cas de la infància (per exemple, John Bowlby va estudiar les afectacions que es donen en els nens asilats en el seu afecció-apego i Rene Spitz sobre l’hospitalisme, entre d’altres). També ha estat influenciada per la psiquiatria comunitària (Kaplan), o l’antipsiquiatria.
Però, seran probablement els estudis de Franco Basaglia dels anys 60 i 70 del segle XX (i d’entre ells, sobretot “La institució negada”), els que van posar més de manifest el caràcter sempre antinatural i violent de les institucions. L’asil, la institució (sigui de tipus psiquiàtric o qualsevol altre), és per a ell un espai de força i de poder on les persones acollides són objectes i acaben anul·lats, adjectivats (etiquetats i estigmatitzats) i convertint-se en els tutors-vigilants de si mateixos. Sobre les limitacions, la burocràcia i autoritarisme que regulen la vida dels internats, ens dirà que el nucli fonamental de la violència institucional és la manca de “participació” de les persones en la vida de la institució (que substitueix la seva vida) i farà de la proposta de l’assemblea com espai de poder i decisió el nucli de la seva proposta de canvi. Els resultats del seu pas, i del seu equip, per diverses institucions psiquiàtriques italianes van ser molt atrevits i innovadors i estan en la base del procés de desinstitucionalització psiquiàtrica italiana (Llei 180 d’aquell país, sobre Accertamenti e trattamenti sanitari volontari e obbligatori, del 13 de maig 1978).
Una proposta tan senzilla com aquesta: la participació i la decisió de les persones sobre com s’organitza la vida de la institució, la seva vida, segueix sent una assignatura pendent en moltes de les institucions en les que desenvolupem la nostra acció social i educativa. Les realitats que encara avui trobem a moltes d’elles, continuen marcades per dinàmiques de supressió de la particularitat: a tall d’exemple, en moltes residències de la 3a edat, totes les habitacions són iguals, estan pintades amb el mateixos colors, porten la mateixa roba de llit... o tenen una cadira igual, col·locada en el mateix lloc de l’estància.
El repte d’incorporar en la nostra pràctica professional una mirada i una actitud que no potenciïn les dinàmiques institucionals de negació de la individualitat i de la diversitat de les persones amb les que actuem, hauria d’estar present sempre. I dins d’aquesta actitud, la participació de les persones hauria de ser una de les nostres línies bàsiques d’actuació. Aquesta pot ser la nostra col·laboració a reduir la violència institucional.
Carlos Sánchez-Valverde Visus és educador social de fa més de 30 anys, ara adscrit al CRAE Toni Julià i Bosch (CSSB). Llicenciat en Història Contemporània (Saragossa) i Doctor en Pedagogia (UB) amb una tesi referida a la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona. És professor de la Facultat d'Educació de la UB i membre del "Grup de recerca de Pedagogia Social (GPS) per a la cohesió i la inclusió social". Ha publicat temes d’història, Educació Social, Drets humans... i és Editor-Coordinador General de la Revista d'Educació Social (RES).
