És un fet que hi ha moltes dones que tenen un saber sobre les raons que les porten a insistir en continuar una relació amb algú altre que saben no els convé i que, fins hi tot, poden preguntar-se si elles els convenen a ells.
Perquè continuar una relació que els fa mal, ja que no només hi ha un esclat més o menys episòdic de violència sinó que, a més, si afegeix el malestar que comporta saber de la seva voluntat de conviure o mantenir un lligam amb algú de qui saben que no poden esperar gaire res més de diferent del que ja tenen. Però què tenen? A què s’aferren?
Hi ha situacions de més o menys gravetat o risc en aquests lligams que concerneixen els dos. La valoració de risc dels professionals no sempre coincideix amb la de les dones implicades; en molts casos hi ha una percepció de control i domini de la situació, més o menys enganyosa, i, malgrat tot, una esperança remota de millorar la relació amb les seves parelles. En els casos menys greus, sovint s’organitza una modalitat de lligam en que la característica principal és un patiment que s’estabilitza i perdura en el temps.
Una de les modalitats d’aquest saber sabut apunta a una de les figures de l’amor: la que proclama una fe cega en la potència de l’amor per a canviar allò que de defectuós hi pugui haver en l’altre.
L’altre, defectuós en molts aspectes de la seva vida i, per això mateix, valuós, en la mesura que els seus defectes o falles donen un lloc de rellevància, és a dir, permeten activar la màquina de l ‘amor per a cobrir les deficiències de l’altre i així assegurar-se veure’s estimable per aquest altre.
El narcisisme, en el sentit de la dificultat en acceptar una aposta fracassada, una més pot ser, també hi juga un paper en la insistència de mantenir l’aposta per a no perdre la partida. Tal qual el jugador que per a no perdre una ma, ho acaba perdent tot.
Aquests dos aspectes formen part d’un saber a construir. Forma part del saber sabut l’apreciació que pot ser elles tampoc són les més adequades per aquest altre. Per què diuen això?
Saben que elles, moltes vegades no són del tot correctes, no fan el que caldria fer, per a ajudar-los, i en dos sentits diversos:
[if !supportLists]· Quan accedeixen, voluntàriament, a incomplir mesures per a protegir-les que també són, paradoxalment, per a protegir-los a ells de reincidir i fer més gran la causa contra ells.
[if !supportLists]· Quan no hi ha episodis de violència en l’actualitat però els reiterats defectes o mancances de les parelles les impulsa a ser poc pacients i molt critiques, fins hi tot incisives per aconseguir que ells millorin.
El lligam que opera en aquests actes va més enllà de l’amor i del saber que puguin fer-ne. Pel dos cantons opera un gaudi no reconegut i que passa inadvertit. Pel saber racional es llegeix com una incoherència, una manca de fermesa, de responsabilitat, un propòsit inútil etc..
El gaudi troba una sortida, al propòsit de contenció de la justícia, en la transgressió de les mesures de protecció, en autoritzar-se a posar-se bel·ligerants amb la finalitat d’aconseguir millorar les deficiències de les parelles violentes i en la negació de les conseqüències destructives que té fer l’anterior tant per a elles com per a ells.
Aguantar-se, estar-se’n, pot ser un propòsit però, sovint, l’impuls és més poderós que la voluntat. Fer treballar aquest gaudi insabut, amb un dispositiu d’escolta adequat, és una mesura indispensable per a ajudar a assumir una rectificació subjectiva que doni una solució diferent al problema plantejat.
Miquel Ruaix és psicòleg clínic i psicoanalista. Treballa en els SSB de l’Ajuntament de Barcelona. Properament presentarà, en la publicació Inscripció, un treball sobre El Subjecte en el discurs del gaudi i en la literatura contemporània.
