Quan utilitzem el terme recuperació estem en perill de deixar-nos portar per l’actual tendència avaluadora d’avui en dia, fenomen essencial del nostre temps. Cóm mesurar la recuperació? Quins serien els indicadors que ens dirien que una dona està recuperada?
Dins de les institucions assistencials, educatives, sanitàries, socials, etc, s’imposa la necessitat de mesurar els resultats de la intervenció realitzada. Tot ha de passar pel registre de lo calculable (mesurar quantes de les dones que atenem es recuperen en el nostre àmbit), pel registre de la mesura que possibilita la comparació.
El resultat d’aquesta avaluació és obtenir dones i homes ubicats en un grup de referència (dones recuperades o no recuperades en el nostre cas) i que pugui ser comparable amb d’altres grups, amb uns paràmetres estàndards. Quan el subjecte entra en un sistema d’avaluació passa a formar part d’una massa avaluada, perdent allò que li identifica precisament com a subjecte particular. Així doncs ens trobem davant d’una elecció de molt compromís: subjecte o classificació. Per tan és molt important per les i els professionals que atenem a dones tenir en compta aquest aspecte quan parlem de recuperació.
La recuperació de la violència podria entendre’s de dues formes diferents i molt allunyades entre elles:
1. La recuperació entesa com a un producte objectiu
2. La recuperació entesa com a un procés subjectiu
Les dues vessant parteixen de la lògica que la violència té importants conseqüències en la salut física i psíquica de les dones a mig i llarg termini i que aquestes seqüeles en la salut poden persistir molt de temps després de la relació de violència. Serà la resposta a la pregunta, quines són aquestes conseqüències i si es possible determinar una llista igual per a totes les dones?, la que obrirà els dos camins totalment divergents.
Des de la primera vessant, la recuperació entesa com un producte objectiu, és possible oferir una llista i fins i tot determinar quants d’aquests aspectes deteriorats o perduts són necessaris restablir per dir que aquella dona està recuperada de la violència, es a dir ordenar-los de forma estàndard. La fita del procés de recuperació és aconseguir un estat final a modo de producte, un producte igual per a totes les dones, un producte objectivable però totalment sostingut des del ideal de qui intervé.
Moltes investigacions i estudis actuals entenen la recuperació d’aquesta manera. Aquesta perspectiva seria solidaria amb la avaluació mesurable i que opera mitjançant tractaments estadístics, en la línia que hem advertit en un inici d’aquesta reflexió.
Des de la segona vessant exposada el que s’imposa és un interrogant en relació a què és allò que hauria de recuperar aquella dona? Es tracta de buscar la restitució d’un estat anterior en ella? O, es tracta d’aconseguir un estat ideal de felicitat o benestar personal? Per nosaltres tampoc es tracta d’això.
Quan una dona ve al nostre servei diem que comença un procés de recuperació entès com un recorregut propi que té com a finalitat separar-se emocionalment de la persona que la maltracta i construir un saber sobre ella mateixa que li atorgui un lloc diferent davant de l’altre de la relació.
Per arribar a aquesta fita serà necessari fer abans moltes passes, cada una d’aquestes passes implicarà un canvi subjectiu importantíssim per a aquella dona en particular, sent impossible determinar a priori quines seran aquestes passes i pitjor encara, establir un únic recorregut per a totes les dones.
De quina manera doncs pensem aquests canvis necessaris per la recuperació d’una dona?
Per a que cada dona es pugui recuperar de la violència viscuda es necessari que ella mateixa pugui identificar què és allò que ha sigut violent per ella i per quines raons ella no posava fi a aquesta violència. Difícilment cada una trobarà quelcom d’això sinó hi ha petites rectificacions subjectives, aquestes en un moment sempre un tan imprevisible provocaran algun efecte terapèutic.
Ara bé cal tenir en compta que els efectes terapèutics són efectes de paraula, no separats d’aquesta, per tan impossibles d’incloure en categories estàndards. El nostre coneixement i saber sobre aquest canvi ve a través de les paraules de qui escoltem, es a dir, es recolza en allò que es percep mitjançant les pròpies paraules de la dona. Són petites perles de producció de saber que aquella dona ha obtingut i que quedaran in perdurables en el temps, encara que una vegada descobertes no vulgui saber res d’elles.
Mònica Aranda, psicòloga i responsable de l’Àrea d’Atenció del Safareig, un grup de Dones Feministes de Cerdanyola del Vallès. Aquesta entitat realitza la seva tasca social a partir del Servei especialitzat en la prevenció, atenció i recuperació de les violències masclistes, que es vertebra en els eixos d’atenció directa, prevenció de les violències i formació a professionals.
